Homenatge a Núria… o la superació personal en el càncer de mama

Quan penso en històries de vida, crec que entre moltes d’altres la de la Núria és un exemple a seguir. Ella mostra moltes virtuts: la seva valentia, les ganes de viure, entén el transcurs de la vida com un passatge amorós on s’hi pot riure i jugar, fer el pallasso, riure i estar contenta amb el que es té. No es necessita més. Miro el seu Instagram i ric amb ella, té un somriure sincer que enamora.

La Núria però, no sempre havia estat així. Va haver de passar per la porta negra del càncer de pit, un passatge que la va fer viure amb intensitat, acceptació i ganes de superar-se i viure de manera més tranquil·la. Encara em ve al cap el seu missatge de fa uns anys, on un dia em va demanar ajuda per relaxar-se… tenia l’operació en breu i el temps se li tirava a sobre com si se li esgotés l’últim granet de sorra entre els dits. Recordo entrar a casa seva i preguntar-li que és el que més l’angoixava:

–          Mira Trini, quan penso en l’operació, em venen al cap totes aquestes coses: i si el metge quan obre el pit veu que la cosa està pitjor i és insalvable? I si em moro? I si la cosa es complica i tot va a pitjor?

–          Què tenen en comú tots aquests “i si…” Núria?

–          No ho sé… la por?

–          Més o menys… la por, si, i que aquests “i si” no els pots controlar. De l’operació, l’única cosa que no pots controlar és el que facin els metges. Tens por de l’incertesa, i és lògic perquè no ho podràs controlar tot. Per què no ens fixem en què és el que si que recau en la teva responsabilitat dins de l’operació?

–          Relaxar-me i que passi el que hagi de passar… però tinc molta por.

–          Però què t’han dit els metges?

–          Que tot anirà bé.

–          I doncs? Núria, no et moriràs, perdràs un pit. (vaig dir de forma solemne).

–          El pit és el de menys! Jo no em vull morir. (va replicar ella de forma espontània i sincera)

Les paraules “el pit és el de menys” em van sorprendre, però em van agradar. Per ella la vida a qualsevol preu era millor que haver de marxar, tenia ganes de gaudir de la vida! Després de dir-li que no es moriria, que coneixia molts casos de dones que havien passat per això i els havia anat molt bé, vam treballar la funció que tenia la por en aquell cas, entre altres: voler preservar la seva vida, i era lògic que sentís indefensió davant de la situació, no podia esquivar l’operació. Hi havia de passar si o sí.

Però hi havia una cosa que requeia en ella: fer tot el possible per estar bé davant de l’operació, per sentir-se tranquil·la, per ser la millor pacient, la més relaxada i confiada de que se’n sortiria. L’actitud faria molt. Li vaig explicar el conte de la porta negra i li vaig dir el següent:

–          La teva operació és com el conte de la porta negra:

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un rei que quan apressava els seus enemics, els portava a una sala del castell i els feia triar entre dues portes: la porta reixada dels gladiadors, on podrien morir atravessats per espases i llances; o la porta negra, una porta grotescament adornada plena de calaveres, sang, llimacs i trossos d’ossos i pell humana assecada. Certament aquella última porta transmetia una sensació de mort possiblement lenta i dolorosa. Ningú sabia què hi havia darrere la porta negra, per tant, els enemics presos triaven la porta reixada dels gladiadors, que els conduïa a una mort segura, però coneguda.

Un dia, un dels súbdits del rei, li va preguntar al seu amo què hi havia darrere la porta negra. El rei li respongué: comprova-ho tu mateix. El súbdit, amb molt de compte, i amb la mà tremolosa… es va acostar cap aquella porta gegant i grotesca i la va obrir, lentament… fins que un raig de llum intensa li tocava la cara. Aquella porta negra, tenebrosa i macabra que tanta por feia a tot el seu voltant, un cop oberta, mostrava rera seu un bell paisatge: un camí endinsat en un bosc frondós conduïa cap a la llibertat.

La teva operació és com la porta negra. La porta negra és la por a la incertesa que patim moltes persones davant d’una situació nova de la qual en desconeixem el poder d’incidència que tenim. Fa por, però s’hi ha de passar per poder ser lliures.

A partir de parlar d’aquella història, vam mirar com podia fer ella el que tenia al seu abast davant de l’operació que pogués ajudar a sortir-se’n com calia: la seva actitud, el seu pensament, la seva col·laboració… i deixar en mans dels metges la responsabilitat que els tocaria, confiant en ells el màxim possible. Vam practicar unes tècniques de relaxació i una hora i mitja més tard van arribar la resta de companyes: portaven unes pancartes precioses de cartolina amb adjectius com: valenta, forta, dolça, lluitadora… que li vam anar regalant, una a una.

Fa dies que no veig a la Núria en persona, però està bé, es troba genial i mostra a les xarxes l’actitud de joc que cal tenir davant la vida. Li dono les gràcies per aquell moment en que em va deixar conèixer el seu neguit. He après molt de la seva experiència i sobretot de la seva alegria contagiosa. Per tu, Núria. I per totes aquelles persones que heu passat per la porta negra i heu arribat a la llibertat.