Sentir? Pensar? Reconèixer?

Les emocions són allò que ens fa sentir vius. Són les constructores dels significats i del coneixement personal. Integren totes les dimensions de la persona, assignen valor a les situacions que ens passen, als objectes, a les persones… i ens permeten actuar en vers la motivació interna generada per aquestes.

Moltes vegades donem significats a les pròpies emocions jutjant-les a través del pensament, intentant negar-les amb un “no em puc sentir així” o ocultar-les en algunes situacions socials on creiem que no és adequat mostrar-les per temor a semblar “feble”, “mala persona”, “rabios/a”, “pell fina”, “maniàtic/a”, “penós/a”… i tot un conjunt d’etiquetes que la resta de la gent ens pugui penjar al damunt. Malhauradament, en moltes ocasions, el no-autoreconeixement de l’emoció expressant com ens sentim amb certa tranquil·litat, el que fa és contenir la persona fins a punts on no es pot desenvolupar d’una manera fluïda, obligant-se a voler ser indefinidament l’expressió d’una emoció concreta per mirar de mantenir-se estable: ” alegre i amb un somriure a la cara” o bé el “barrufet rondinaire amb cara de pocs amics”, quan això, no sempre és possible, ja sigui perquè les emocions contingudes creen malestar físic o “explosions” temporals degudes a la mala gestió i contenció, o bé per les situacions que ens trobem a la vida de cop i volta. Per exemple: Si estic passant un dol i tinc tristor, m’he d’obligar a somriure davant de la resta? És realment sa ocultar la meva emoció imposada per una altra que jo considero “millor”? O li he de deixar espai per processar-la i tornar a començar?

És en aquests casos en els que l’educació emocional ens serveix per reconèixer les emocions, entendre de què ens volen avisar i acceptar com ens sentim a cada moment, que no és dolent sentir el que sentim i no val la pena jutjar-se, perquè ve de la nostra experiència i vivència, sense negar-nos com estem però sense deixar-nos envaïr per l’emoció descontroladament, ni enganyar-nos a nosaltres mateixos/es.

L’objectiu principal de l’educació emocional és el desenvolupament de competències emocionals bàsiques per la vida. Bisquerra (2000) va formular-ne diferents objectius específics. Alguns són:

• Adquirir millor coneixement de les pròpies emocions
• Identificar les emocions dels altres
• Desenvolupar l’habilitat de gestionar les pròpies emocions (estrès, ansietat, estats depressius…)
• Desenvolupar una major competència emocional

Això és, a efectes pràctics: adonar-nos de com reaccionem davant un fet o situació que se’ns presenta; aprendre a reconèixer com es pot sentir una altra persona, i per tant, generar més empatia; acceptar les reaccions que puc tenir o poden tenir la resta de la gent davant de fets concrets i entendre que tothom pot reaccionar de maneres molt diferents que estiguin en desacord amb la meva manera de sentir, ja que les emocions s’associen a vivències personals.

A efectes pràctics, l’educació emocional ens permet entendre que no sempre podem aconseguir que tot estigui com ens agradaria indefinidament i les emocions ens ajudaràn a reaccionar. Les emocions són una ajuda, la nostra pròpia ajuda per actuar davant les circumstàncies i treure’ls un valor afegit de judici negatiu. Simplement, la situació és la que és i la nostra reacció emocional davant d’aquesta apareix perquè vol ajudar-nos a actuar, no destruïr-nos.

La següent cita explica la utilitat de les emocions:

La cita de Hendrie Weisinger (2001) ens fa palès que les emocions no són ni bones ni dolentes, però si que ens podem referir a elles com a confortables (detectem que ens fan sentir bé, com l’alegria) o no confortables (la sensació no és plaent i identifiquem que ens cal fer-hi alguna cosa, com la tristesa, la ràbia o la por). Cal fer constar que viure qualsevol emoció ens ajuda a orientar-nos experiencialment cap al voler fer-nos sentir bé.

Estudis de la Universitat de Glasgow (gener, 2014) van confirmar que tenim quatre emocions bàsiques (alegria, tristesa, ira i por), contràriament a la proposta que va fer el Doctor Paul Ekman en els seus estudis del 1960 al 1990 que afirmava que n’existien sis (alegria, tristesa, por, ira, sorpresa i fàstic).  La sorpresa i el fàstic es van descartar perquè partien d’una mateixa expressió facial similar a la por o a la ira.

Les emocions ens beneficien (i puc assegurar que ens beneficien totes quatre…) de la següent manera:

• ALEGRIA: Generalment es percep com a una emoció confortable. Ens ajuda a identificar el nostre propi benestar. Sol acompanyar-se d’il·lusió i ganes de fer coses. Genera sensació d’optimisme davant de qualsevol esdeveniment.

• TRISTESA: Es percep com a una emoció no confortable. Ens ajuda a identificar la pena, la pèrdua i el dolor. Moltes vegades genera una sensació de solitud i incomprensió de cara l’entorn. La sensació de melanconia pot fomentar activitats inspiradores que poden donar potencial creatiu i artístic. La part positiva que ens mostra la tristesa és que et fa reflexionar sobre el que realment t’importa, et fa reconèixer el que has estimat quan ho perds, et fa adonar del que t’agrada sentir a prop.

• RÀBIA/IRA:  Es percep com a una emoció no confortable. Acostuma a aparèixer quan creiem veure afectada la nostra integritat personal o de les persones que estimem. La ràbia ens fa pecebre amenaces de les quals defensar-nos. Si creiem que encara podem fer-hi alguna cosa per tal de tirar endavant els nostres objectius, apareixerà la ira, si no, la tristesa. La ira ens ajuda a calibrar el que creiem que és just per nosaltres mateixos/es, és un impulsor davant de la sensació de frustració, per tal de continuar treballant pels objectius del que volem ser o fer i donar-nos una energia extra per defensar els nostres objectius.

• POR: Es percep com a una emoció no confortable. La por és fonamental per la nostra supervivència. Ens prepara per enfrontar-nos o fugir de situacions perilloses per la nostra seguretat. Sentir por ens ajuda a mantenir-nos vius. No obstant, un excés de percepció de la por pot comportar que percebem moltes situacions com a aconteixements perillosos i que n’anticipem les conseqüències. Això pot generar estats d’ansietat com a resultat de pensar que segons quines experiències tindràn resultats molt negatius per a nosaltres. Calibrar la por aprenent a definir “perills reals” és essencial per no sentir-se paral·litzat/da davant les situacions.

Per tal d’acceptar les emocions tal i com són i actuar segons l’avís que ens estan donant, cal estar molt entrenat/da a reconèixer-les. Daniel Goleman, en el seu llibre Emotional Intelligence (1995), explica 5 passos a seguir en el seu model d’intel·ligència emocional:

1. Conèixer les pròpies emocions
2. Manejar les pròpies emocions
3. Motivar-se a sí mateix
4. Reconèixer les emocions dels altres
5. Establir relacions

Així doncs, abans de començar a pensar com jutjar-nos amb significats i etiquetacions negatives cap a les pròpies emocions, “tapar-les” i voler mantenir una sola emoció constant, acceptem el propi reconeixement de que tenim més d’una emoció i que aquesta és útil per saber quines són les coses que ens fan o no ens fan sentir bé, entenguem que passa a tothom i actuem en conseqüència del que estiguem sentint ens demani per tal de poder sentir-nos millor. Si igualment, hi ha coses que no tenen remei, acceptem que no sempre es pot tenir allò que es voldria, lamentem les pèrdues i situacions incòmodes, permetem-nos el fet de poder no estar del tot com voldriem, treiem el que haguem de treure i continuem endavant, que encara hi ha camí per fer.

Per tant, pensem però no ens jutgem per com estem, sentim però no ens deixem envaïr per l’emoció, reconeguem la situació, acceptem les sensacions que ens produeix, valorem-la per saber per on tirar i actuem en conseqüència. Deixo un vídeo de “El Chojin” per reflexionar-hi: “Rie cuando puedas, llora cuando lo necesites”.