Higiene emocional. Com la podem fomentar?
Avui m’han fet arribar un vídeo força interessant sobre higiene emocional, de Guy Winch, i com cos i ment (sabem que no estan dissociats) conflueixen en l’estat general de la persona. Està integrament en anglès. Em quedo amb dues idees que he vist que en fa esment que m’agrada promoure als pacients:
– El concepte de “indissocialitat cos-ment”. El cervell dóna ordres al cos a l’hora de bellugar-lo, fer excercici o dir-li que li fa mal una extremitat perquè l’aparti o canvii la posició d’aquesta. De tota manera, un cervell, paral·lelament a les funcions corporals, també pensa. És important fer ènfasi amb això, perque per aquest motiu, quan estàs constipat amb el nas tapat i mal de cap, et costa pensar, però també al revés: Quan estàs baix de “moral” (trist, decebut, desanimat) també dones ordres al cos inverses: que no pot afrontar tantes coses, que baixi el rendiment, que dormi o que es deprimeixi… fins i tot pot portar a ajudar que el cos es percebi vulnerable i que agafi diferents malalties perquè li baixa el sistema immunitàri.
– El concepte de les “expectatives”: Bona part de la generació de pensaments negatius té a veure amb les expectatives que tinc d’algú o d’alguna cosa. Si jo esperava que per Sant Jordi em regalessin una rosa i no la rebo, em sento malament, perquè em trenca les expectatives. Si jo crec que les normes a seguir a casa meva són d’una manera (per exemple: fer cada dia el llit, tenir els plats nets al vespre, no deixar revistes al WC…) i l’altre persona que conviu amb mi té una altra idea (rentar plats cada dos dies, no fer el llit, tenir revistes al WC per mirar-les quan s’hi asseu) em trenca les expectatives. Si no sé comunicar-li el problema i arribar a una solució conjunta, em crea un conflicte, i aquest conflicte genera tensió, malestar… aquest malestar si no el deixo anar, o no tinc l’espai per fer-ho, al temps d’aguantar-lo en el meu cervell, em crea una tensió corporal… la que sigui: de vegades un malestar corporal (una tensió a l’esquena), de vegades un doloret intern, problemes de panxa, una tremolor… de vegades afavoreix el sorgiment d’una malaltia més greu (i dic “afavoreix” eh! perquè “predisposa” al cos a un baix estat, però no el “condiciona”).
Si en un altre cas, una malaltia més greu que ja m’ha aparegut pel que sigui (menjar malament, fumar…), em decepciona, automàticament envia al cervell una ordre de “No lluitis” o “estàs malament”. Canviar aquest xip per un “puc fer alguna cosa”, un “la vida és així però això no em detindrà les ganes de sortir-me’n” o un “no és tan greu” o visualitzar que te’n surts o que fas vida normal… tot això canvia certs aspectes en la percepció de l’afrontament d’això.
